Obrim un espai on compartirem les vostres experiències relacionades amb la lactància/ Un espacio donde compartir vuestras experiencias con la lactancia
Podeu enviar-les a "calmablaneslactancia@gmail.com" en un arxiu adjunt, en format .word i les publicarem el més aviat possible.
Animeu-vos
Una història de lactància
Per JUDIHT M. LLORENS des del blog MAMACHINASKY
Hi ha coses que són innates, que formen part de la nostra pròpia naturalesa però que tot i així a vegades se’ns fan molt complicades. La lactància materna és una activitat natural i pràcticament totes les dones del món estem preparades per alletar als nostres fills. Però moltes no ho aconsegueixen ja sigui per falta de suport, per fer cas de les llegendes urbanes que hi ha al voltant del fet d’alletar, per la dificultat de conciliar la vida laboral i familiar o, directament, perquè el fet de donar de mamar no s’assembla res a allò que havia imaginat.
La informació és clau, però també laconscienciació del que suposa alletar a un bebè de forma exclusiva amb llet materna. He decidit escriure la meva experiència sobretot pensant en aquelles dones que desitgen alletar als seus fills i volen el testimoni d’un cas real. No vull entrar en polèmiques sobre lactància materna, lactància artificial o “lactància prolongada” perquè crec que els debats i acusacions que a vegades es generen entre defensors i detractors d’aquestes pràctiques no aporten res bo, més aviat al contrari, només fan mal a les mares i poden despertar sentiments de culpabilitat i rancúnies.
L’embaràs: La recerca de la màxima informació possible
El cert és que mai m’havia plantejat que alletar o no alletar fos una opció. Sempre he tingut clar que la llet materna és un tresor i que el millor que podia fer quan fos mare era donar el pit. Però no va ser fins que em vaig quedar embarassada que vaig començar a informar-me sobre els beneficis, les postures i, en general, com havia de ser l’alimentació del bebè. No he estat mai molt envoltada de nens petits i no recordo haver vist alletar a gaires dones. De fet, no recordo haver-ne vist cap abans de l’embaràs, possiblement perquè no m’hi fixava.
Així doncs, durant l’embaràs vaig llegir varies guies, vaig visitar pàgines d’entitats com La Liga de la Leche o Alba Lactància Materna i el llibre “Un regalo para toda la vida” de Carlos González. La veritat és que tot semblava molt fàcil i molt maco i no entenia perquè hi havia gent que em deia que no havia pogut donar de mamar o que m’advertia que potser la meva llet no seria bona o no tindria suficient o altres teories de dubtosa evidència. Així, entre el catastrofisme d’uns i l’activisme dels altres, vaig optar per escoltar totes les opinions i filtrar tots els comentaris que rebia. El què ningú em va dir mai és que les coses no són tant senzilles com semblen, per molt que hi tinguem el cos preparat.
El part i un primer mes horrible
Seré sincera, durant el primer mes vaig pensar en deixar-ho córrer infinitat de vegades. I no ho vaig fer perquè no volia decebre a tota aquella gent que em donava suport i em repetia una i altra vegada que aquella situació era transitòria. A més, em sentia culpable i mala mare cada vegada que pensava en donar-li un biberó. Però sincerament, hagués estat mala mare si hagués claudicat i alimentés a en Godric amb llet artificial? Rotundament no. I no crec que una dona que decideix no donar el pit sigui mala mare.
Però anem a pams… a la sala de parts en Godric es va enganxar al pit d’aquella manera, ni bé ni malament. Va ser a l’habitació quan ens vam adonar que alguna cosa no anava bé. El nen s’enganxava i es deixava anar una i altra vegada, tenia problemes per mantenir la succió. Una infermera va comprovar-li el tel de la llengua i ens va dir que l’havien de tallar i que possiblement els problemes desapareixerien. Aquella nit vaig tenir a dues assessores i una infermera més d’una hora a l’habitació provant les mil i una postures i el nen no mamava. Finalment, després de dues hores vam optar per accedir a donar-li un biberó ja que el nen s’estava deshidratant. Vaig dormir amb ell i vam anar provant, en alguna ocasió es va enganxar però no mamava més de cinc minuts.
Al matí li van tallar el tel i me’l vaig posar al pit. Tenia les mames molt inflades i els mugrons quedaven plans. El nen no es podia enganxar per molt que jo fes la pinça i em van recomanar provar les mugroneres uns dies. Per la tarda la meva mare me les va portar i la lactància va millorar. Em posava les mugroneres, el nen s’agafava i quan el pit ja estava una mica menys inflat i el mugró sortit les treia i llavors mamava directament. Però tenia clivelles i no podia suportar els famosos “entuertos”. Cada cop que en Godric menjava tenia nàusees provocades pel dolor i el fàstic que em feia notar que el meu cos es posava bé.
La tornada a casa va portar la tranquil·litat de sentir-se a la llar però l’alletament seguia sent una tortura i el cansament i el neguit pel fet que el nen havia perdut molt de pes no afavorien les coses. En pocs dies vaig deixar les mugroneres ja que em feia més mal donar el pit si les portava posades que sense. Recordo que em feia molta por que el nen dormís més de 3 hores seguides i em posava l’alarma cada nit a l’hora que més o menys creia que hauria de tenir gana per si no es despertava. Ara quan hi penso em ric… el nen mamava molt sovint i l’alarma mai arribava a sonar però a mi em donava seguretat. El primer control pediàtric va constatar que el nen estava agafant pes a un molt bon ritme i em van felicitar. Això va ser com una injecció d’optimisme. En quinze dies ja no calia l’alarma i, tot i que encara em feia molt de mal el pit, la desaparició dels dolors i la sang van fer que tornés la vitalitat i aconseguís oblidar, en certa manera, el dolor quan donava de mamar.
Va arribar Nadal i amb les festes en Godric ens va regalar la primera crisis de lactància. Quan tenia 20 dies la lactància encara no estava 100% establerta però, en comptes de seguir el meu instint, vaig acceptar que se li donés un xumet. En Fredi tampoc hi estava gaire d’acord però quan estàs cansat i et sents dèbil és fàcil claudicar. I, el que en un principi va semblar que funcionava es va tornar a convertir en un obstacle per alletar. El nen es confonia i mamava malament. Però aquest cop vam ser ràpids i li vam treure el xumet fins que, després de Cap d’Any, quan ja estava a punt de fer el primer mes, la lactància es va convertir en una estona de plaer i intimitat. Per fi, havíem après els tres a alletar. I dic els tres perquè sense el suport, amor i comprensió d’en Fredi no hauria estat possible. La meva mare i la meva tieta Isa també van ser de gran ajuda i des d’aquí vull agrair el seu suport i confiança.
Hipotiroïdisme i Hipogalactia
Però els problemes no havien acabat pas! Quan ja estàvem totalment adaptats al fet d’alletar van arribar els tres mesos i amb aquests la crisi de creixement. Ja m’havia informat i sabia que durant uns dies el nen demandaria molt més del que és habitual. Tenia entregues de la universitat així que en més d’una ocasió en Godric mamava mentre jo feia treballs. Però al caps d’uns dies vam començar a notar que hi havia alguna cosa que no anava bé. El nen plorava molt perquè es quedava amb gana i per molt que el posés al pit no aconseguia calmar-lo. Semblava que els catastrofistes tenien raó… “se’t retirarà la llet” m’havien dit. I m’estava passant! L’assessora Delia Carballo em va recomanar que complementés la lactància i em revisés l’hormona tiroïdal. Vam comprar el biberóCALMA de Medela perquè tenia pànic a tornar a passar pel mateix que amb el xumet. El primer biberó que li vam donar va desaparèixer en pocs minuts. Doncs si! Durant les últimes setmanes el que tenia el nen era gana! Van trigar 15 dies en donar-me els resultats que confirmaven que l’hipotiroïdisme estava afectant a la meva producció de llet així que també vam decidir començar a donar-li fruita a en Godric després de veure que el nen intentava agafar-nos el menjar quan estàvem a taula. Em van canviar la dosis i en tres dies els pits tornaven a produir bé, el nen rebutjava el biberó i la normalitat regnava de nou. I de moment així seguim.
Per què tant de rotllo?
Ara mateix en Godric té ja 6 mesos i no em plantejo treure-li el pit. Gaudeixo del fet d’alletar-lo i crec que lluitar per superar els obstacles ha valgut molt la pena. Però he de reconèixer i agrair que el meu entorn ha estat molt favorable i ha respectat les meves decisions sense pressions. Els meus pares i en Fredi m’han vist plorar i desesperar-me i mai m’han dit “per què no li treus el pit?”, sinó que m’han animat i m’han dit que jo puc amb tot. Els professionals del meu voltant m’han sabut assessorar bé i tenir una tieta que forma part d’un grup de suport m’ha suposat disposar de bona informació i ajuda en tot moment.
Però la meva situació és una excepció. Hi ha moltes mares que no tenen tot aquest suport i durant el puerperi la vulnerabilitat que t’envaeix pot suposar que els consells i comentaris et facin dubtar i decideixis abandonar. El meu únic consell és doncs que passi el que passi la mare intenti fer cas als seus sentiments i instint. I si a més pot explicar els seus desitjos a les persones del seu entorn millor. Crec que la lactància materna només pot tenir èxit quan la dona sap que això és exactament el que desitja i no es converteix en un suplici que estàs desitjant que acabi. Així que si s’ha de convertir en una obligació que fa patir a la dona penso que no val la pena. Si, el millor que se li pot donar a un nen és la llet materna, l’evidència científica és molt concreta amb això i defenso que s’ha de fomentar i afavorir el canvi de pensament de la nostra societat. Però això no s’ha de convertir en una guerra entre el biberó i la teta i odio que hi hagi dones que puguin sentir culpabilitat pel fet de no haver alletat als seus fills, perquè possiblement les raons per les quals no ho van fer eren totalment vàlides i comprensibles.
